poemes de la nit i la vesprada
agrairé la teva critica. Gràcies ! 
SOLITARI
EL PLAER DE LA GUERRA
(Joan F. Mira)
(Joan F. Mira)
Europa, Àfrica o Àsia, ara o fa quaranta segles, tant se val. Són raons perfectament conegudes, documentades i estudiades per la ciència de la polemologia, que és disciplina poc coneguda com qui diu, secretament practicada, per vergonya. Hi ha raons religioses, econòmiques, territorials, ètniques i tribals, polítiques en general i altres epígrafs de la classificació de les raons polèmiques. N'hi ha una, però, que no es diu mai, la més secreta de totes: les guerres es fan, també i a més a més, pel gust de fer-les. Que ningú no s'espante ara, ni diga que això és una bestiesa: sí, és una bestiesa, perfectament real, no el fet de dir-ho sinó el fet del fet.
Conten que Genguis Khan, un dia, estava assegut en rogle amb els seus companys d'armes debatent una àrdua qüestió: quin és el plaer més dolç de la vida? Un dels genets de l'estepa digué que era l'art dels falcons, per a un altre eren els cavalls, per a la major part eren, evidentment, les dones. I Genguis Khan, un dels grans experts de la història, digué finalment: . Paraules de Khan. L'excusa és secundària, qualsevol raó és bona si serveix per a procurar-se tan delicats plaers.
Durant l'ultima i més pròxima de les guerres, la de Croàcia i Bòsnia (són una i la mateixa), hem vist amb quin gust per l'art. Hi ha moltes raons per les quals es mouen i es fan les guerres, als Balcans o al Caucas, a i per les coses ben fetes, l'artilleria reduïa a cendra i a no-res ciutats senceres, masies, biblioteques, esglésies i mesquites: per gust de destruir els béns de l'enemic, com sempre i en totes les guerres. I hem vist amb quin amor i dedicació s'han degollat els homes, han violat les dones, s'han fet retratar amb caps tallats a les mans com a trofeus, amb quina devoció i alegria disparen, maten, destrossen, cremen i es fan fotos vestits de ferocíssims guerrers. No és cap exclusiva balcànica, per favor, no siguem tan optimistes: hem vist fotos semblants - sempre el rostre radiant de l'home amb l'arma en la mà, kalàixnikov o simitarra - fetes a Geòrgia o Armènia, a l'Afganistan, a Somàlia, a Libèria, on vostès vulguen, gent de tots colors, races i condicions. És clar que el plaer d'uns és el dolor d'uns altres i que, qui pot evitar-ho, no va la guerra sabent que ha de perdre o patir. El gust està en l'agressió, causar mort, dolor i destrucció.
El plaer és dominar, ser més fort i poderós que els altres, trepitjar i esclafar, portar en la mà una pedra esmolada o un revòlver, portar alguna mena d'uniforme que afirma la pròpia condició guerrera, plomes al cap, cuirassa, caputxa o casc, o aquesta horrible roba que diu-en de camuflatge i que els nostres pacífics (?) caçadors es posen els diumenges per donar-se aire militar. I quina atracció tan fosca tenia una legió romana en formació d'atac, les batalles a tota ultrança del cavaller Tirant, els esquadrons d'hussars de Napoleó, o les desfilades de la Wehrmacht o de l'Exèrcit Roig. Jo recorde, sense vergonya, la fascinació davant de tants quadres de batalles il·lustres, de tantes novel·les amb descripcions de combats, de tants films sobre una guerra o l'altra: el plaer, afortunadament, pot ser també contemplatiu, passiu i simplement estètic. És horrible, i és cert: no vol que haja de ser eternament inevitable. Segurament ens mouen encara impulsos molt arcaics i molt durs, però el deure dels humans és deixar a poc apoc, de ser tan bèsties. Encara que les bèsties, reconeguem-ho amb gran vergonya nostra, no han inventat mai uniformes, ni bombes de fragmentació. Mentrestant, tots els xiquets del món juguen amb les armes: tots, tant si són víctimes del comerç i la tele com si no. Jo, quan era menut, no tenia tancs ni pistoles de plàstic: em fabricava jo mateix, arcs i fletxes i espasses. Érem més primitius. El gust era el mateix.
Durant l'ultima i més pròxima de les guerres, la de Croàcia i Bòsnia (són una i la mateixa), hem vist amb quin gust per l'art. Hi ha moltes raons per les quals es mouen i es fan les guerres, als Balcans o al Caucas, a i per les coses ben fetes, l'artilleria reduïa a cendra i a no-res ciutats senceres, masies, biblioteques, esglésies i mesquites: per gust de destruir els béns de l'enemic, com sempre i en totes les guerres. I hem vist amb quin amor i dedicació s'han degollat els homes, han violat les dones, s'han fet retratar amb caps tallats a les mans com a trofeus, amb quina devoció i alegria disparen, maten, destrossen, cremen i es fan fotos vestits de ferocíssims guerrers. No és cap exclusiva balcànica, per favor, no siguem tan optimistes: hem vist fotos semblants - sempre el rostre radiant de l'home amb l'arma en la mà, kalàixnikov o simitarra - fetes a Geòrgia o Armènia, a l'Afganistan, a Somàlia, a Libèria, on vostès vulguen, gent de tots colors, races i condicions. És clar que el plaer d'uns és el dolor d'uns altres i que, qui pot evitar-ho, no va la guerra sabent que ha de perdre o patir. El gust està en l'agressió, causar mort, dolor i destrucció.
El plaer és dominar, ser més fort i poderós que els altres, trepitjar i esclafar, portar en la mà una pedra esmolada o un revòlver, portar alguna mena d'uniforme que afirma la pròpia condició guerrera, plomes al cap, cuirassa, caputxa o casc, o aquesta horrible roba que diu-en de camuflatge i que els nostres pacífics (?) caçadors es posen els diumenges per donar-se aire militar. I quina atracció tan fosca tenia una legió romana en formació d'atac, les batalles a tota ultrança del cavaller Tirant, els esquadrons d'hussars de Napoleó, o les desfilades de la Wehrmacht o de l'Exèrcit Roig. Jo recorde, sense vergonya, la fascinació davant de tants quadres de batalles il·lustres, de tantes novel·les amb descripcions de combats, de tants films sobre una guerra o l'altra: el plaer, afortunadament, pot ser també contemplatiu, passiu i simplement estètic. És horrible, i és cert: no vol que haja de ser eternament inevitable. Segurament ens mouen encara impulsos molt arcaics i molt durs, però el deure dels humans és deixar a poc apoc, de ser tan bèsties. Encara que les bèsties, reconeguem-ho amb gran vergonya nostra, no han inventat mai uniformes, ni bombes de fragmentació. Mentrestant, tots els xiquets del món juguen amb les armes: tots, tant si són víctimes del comerç i la tele com si no. Jo, quan era menut, no tenia tancs ni pistoles de plàstic: em fabricava jo mateix, arcs i fletxes i espasses. Érem més primitius. El gust era el mateix.
del llibre Una biblioteca en el desert (Alzira: Bromera, 2009)
d'aquells anys 60
Jo, fill del 39
agrairé la teva crítica. Gràcies ! !
!pregoneses
Agrairé la teva crítica. Gràcies !
EL DO DE L'AMISTAT
Les nits d'estiu -càlides, lleugeres, sense pressa- són el moment més adequat per allargar les converses que no porten enlloc. Entorn d'una taula que encara conserva les restes d'un bon sopar, s'escuren els culs d'ampolla i, si encara fuma algú, s'encenen les cigarretes que omplen la foscor de punts de llum. Algú busca una rebeca o es protegeix el coll amb un fulard de tons vistosos -estiuencs-. És aleshores quan algú formula una pregunta que no va adreçada a ningú en concret, com qui llança els daus damunt la taula jugant al pòquer: quin do demanaríeu si s'aparegués el geni dels desitjos? Quin talent us agradaria tenir? Quina qualitat envegeu dels altres? Primer hi ha un silenci, cadascú rumia per dins i finalment algú gosa ser el primer. Aquell a qui tenim per un científic meticulós i brillant, voldria ser creatiu, tenir aptitud per la cosa artística. La que és dolça i afectuosa confessa que voldria saber dir que no. L'amic que admirem per la seva capacitat de treball i per la seva ambició professional ens sorprèn desitjant la capacitat per relaxar-se, per sentir-se còmode en el silenci, per oblidar-se dels neguits quotidians. Aquella a qui el primer amic envejava el talent artístic -pinta i dibuixa, fa sorgir platges o jardins del no-res en una tela blanca- assegura que el do que més desitja és saber comunicar. "Trobar les paraules adequades per expressar-me, fer entendre els meus sentiments amb delicadesa, deixar clara la meva opinió sense passar-me ni quedar-me curta, escollir bé els adjectius per poder matisar i precisar, encertar les preguntes i clavar les respostes, plantejar els dubtes i consolidar les certeses". L'amic més modest de tots assegura, amb rotunditat, que a ell li estaria bé qualsevol talent,perque no en té cap. S'alça un cor de veus de protesta. Ell hi insisteix: "No és falsa modèstia, considero que em defenso correctament en la majoria dels àmbits de la vida, però no tinc una habilitat que em faci diferent dels altres, un do que ompli de sentit la meva existència". "Sóc bo en la vulgaritat", diu, reblant el clau. Tot d'una, li plouen demostracions d'afecte, manyagues, petons, abraçades, un li recorda aquella ocasió que li va fer companyia, li altra li agraeix la seva ajuda en un moment molt delicat. Llavors ho entenem: ell, el nostre amic, té el do de l'amistat. És un gran amic, un amic excel·lent. Alcem les copes i brindem per aixo.
Sílvia Soler (El punt-Avui - 6 d'Agost del 2011)
GEORGE BRASSENS (playlist)
