poemes de la nit i la vesprada
versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)
Si, ara que estic aquí.... vivint
ara t’ho puc...,
ara t'ho vaig a contar.
A l’altra marge del vell riu impossible,
més enllà de les coses,
on la mentida no hi és
i el fingir no hi cap....
Allí, la teva ombra és la teva llum
i la destra, és la sinistra per a tu.
I si et toques el pit,
notes trastocat el batec del cor
capritxosament capiculat al costat dret.
El que aquí és blanc
allí és negre.
Però, aquest doble de la imatge del mirall,
no et segueix i repeteix com aquí,
si no que parla i et diu,
tot el que li calles tu.
La entropia té l’altre signe
i tot és, l' invers del món d’aquí.
Allí, res pren moviment
perquè dir vida, és dir mort.
L’absurd cimenta la raó
i la lògica mena les cabòries, allí.
No, no, les coses no tenen nom
i cap paraula vol dir res.
Les idees, que allí,
són com si fossin unes grans pedres
que no es poden moure,
empastifen i embruten
i la força, és la vergonya per a tots.
Si preguntes,
seran les roses qui et respondran
tot cantant amb veu de soprano.
I si parles,
seran els arbres qui t’escoltaran greument
i tu entendràs aquest silenci,
i el silenci de la pedra
i el silenci del mar també,
que a vegades, és un altre silenci,
és el silenci incommensurable.
No hi ha diners,
perquè res no es pot vendre,
ni tampoc res es pot comprar.
Tots som iguals,
perquè tots som diferents.
Treballar és com jugar
i les distàncies ajunten,
en lloc de separar-nos com aquí.
Allí és factible estimar,
i no és possible odiar.
A l’altre marge del vell riu impossible,
dintre una petita arqueta,
hi ha guardada, per no sé qui,
la clau capaç d’obrir el pany de totes les coses.
No m'enganyis,
de veritat hi vas anar?
La vas tenir?
Vares..., vares poder obrir tots els panys?
Què, què... hi havia?
Què hi ha dins el fons de cada cosa?
Si..., bon amic.
Aquesta és la qüestió.
No hi ha....
No hi ha res.
No hi ha res que és pugui tenir.
No hi ha res per a mi......
ni tampoc per a tu.
En silenci abaixí el cap,
i de bell nou, vaig guardar la clau,
i després....,
despres vaig portar l'arqueta al drapaire.
I ara....,
tot mirant el cel,
entretingut en els blaus més alts,
cerco el vol dels oronells.
Era un país molt maco, veritat?
Si que ho era, si.
Era un país formós.
Escolta’m viatger,
si tant et va agradar,
per què no t’hi vas quedar?
Però, que no ho saps,
que no ho veus?
Era enllà,
a l’altre marge del bell riu impossible....
agrairé la teva crítica. Gràcies ! 
