articles d'opinió, critica i agitació
Davant de qualsevol mur jo també sóc un emigrant Ich bin auch eine Berliner (J. F. Kennedy). Mireu, jo he nascut al vell barri de Ribera (SANTA MARIA DEL MAR, CARRER MONTCADA, BORN, MERCAT DE SANTA CATERINA, PLAÇA PALAU, BAIXA, MITJANA I ALTA DE SANT PERE..) un entrellum de falgueres, roba estesa, i un canari groc que refila. Sovint, l’amic sol, se'ns entretenia fent la rateta d'una finestra a l'altre i.. el cel, quedava llunyà, llunyà.... entre les rònegues parets dels carrers estrets. Fressa de traginers i transportistes, l'ensurt sobtat, a vegades, enlairava la volada dels colomets, cua per entrar al "Pate", can Segarra i la peculiar sentor a sabates noves, tant propera..... Concerts matinals de diumenge al Palau, records. Jo he estat centralista en aqueix món tan peculiar, durant ma jovencella primera vida, de les Rambles a la plaça Urquinaona i no vaig arribar mai, a superar la corba que tancava aquest espai. Allí vaig fer-me gran i... ara ja aquí, ben estranger i malejat per la vida, ves, resulta que encara ho estimo, Barcelona no és Berlín, però.., segur, tenim també, subtils murs que ens clouen i delimiten a tots.
En un altre perifèria i ja jueu convers per a més senyes, 14 anys ençà, he posat casa al novissim call de Mossèn Clapés. Ací no hi faig racó, però, m'entenc amb tothom sense masses problemes. Jo a Sant Andreu de Palomar, antic poble incorporat a la populosa gran urbs, barri de Barcelona, també sóc un emigrant, foraster graciosament esdevingut andreuenc i ja tant del terrós, com si les filatures de la Fabra i Coats haguessin teixit i embolcallat mon bressol o m'hagués de petit, com tots els concos de la bòria que ara conec, capbussat al Rech Comtal abans que la Meridiana fos, sense masses manaments, pensada pel Sr. Porcioles o que les Rambles, acabessin en el que ara són (Any 69, Vial de Fabra i Puig) Què voleu fer-hi, amb la meva ja no tan recent incorporació, les vostres coses i la vostra història han anat penetrant-me mica en mica, fins sentir-me un de vosaltres però.... aquí sóc un emigrant i per tant, més radical encara alhora de fer valer aquests per a mi, nous signes d’identitat, davant del món.
Això meu no te cura ni cap mèrit tampoc, al capdavall no calen gaires preàmbuls, i ho he de suposar com la més normal de totes les actituds, ja que, primer que res, qualsevol nou vingut, sempre haurà d’agrair el lloc on rep i dona, on s'hi fa la vida i se la juga, i tant decisiva contrada, a la llarga, segur, sempre esdevindrà la més preuada i la més autènticament seva. Darrera quedaran records i nostàlgies però, prompte, ben poc hauran de significar davant l'oportunitat nova. Venir és acte valent, però, just o no, és infinitament més valorat el que trobes que el que deixes i encara que la decisió en el fons, no sigui mai un acte lliure, tires endavant, cicatritzes la ferida i et resitues en el nou grup, tot cercant una homologació que t'afermi i no és imposició, sinó procés natural. Ja ets de la colla!
El terrós és menyspreat en canvi, per qui més tindria que estima'l, el nadiu, i aquí a Sant Andreu, l'andreuenc dels avis i pares, se'ns ha transformat en el barceloní cosmopolita que com un sonat, circula d'extrem a extrem de la ciutat, de casa al treball i del treball a casa, sense entretenir-se ni per un moment, en el BONDIA! al veí. Aquesta ininterrompuda onada de despersonalització ha començat en les persones, ha seguit per barris i pobles i acabarà efectivament, robotitzant-nos a tots. Som ja només, un número a l'arxiu del funcionari de torn, i...ja ho veus, jo que soc simplement un emigrant, no ho accepto, no puc. La fortalesa o la gana que em va empènyer, m'han fet agosarat, sé que res hi vaig a perdre i me la jugo a una sola carta però, jo aquí, urgentment junt amb vosaltres, he de ser algú, ciutadà de ple dret, simplement andreuenc.
Aquest conformisme que ara teniu i aquest gregarisme abúlic no és històricament el posat característic d'aquest poble. On és aquella gallardia, quan la nostra vila defensava el dret a la seva independència? (Període comprés entre el 1885 i el 1905, Decret d'agregació a Barcelona, 20 d'Abril de 1897) Ja sé que gravita sobre les nostres testes tot el pes d'un oceà, però.., cal ressuscitar i recuperar aquella vella actitud tan ferma si de veres, volem trepitjar fort pel món d’avui dia.
El terrós és menyspreat en canvi, per qui més tindria que estima'l, el nadiu, i aquí a Sant Andreu, l'andreuenc dels avis i pares, se'ns ha transformat en el barceloní cosmopolita que com un sonat, circula d'extrem a extrem de la ciutat, de casa al treball i del treball a casa, sense entretenir-se ni per un moment, en el BONDIA! al veí. Aquesta ininterrompuda onada de despersonalització ha començat en les persones, ha seguit per barris i pobles i acabarà efectivament, robotitzant-nos a tots. Som ja només, un número a l'arxiu del funcionari de torn, i...ja ho veus, jo que soc simplement un emigrant, no ho accepto, no puc. La fortalesa o la gana que em va empènyer, m'han fet agosarat, sé que res hi vaig a perdre i me la jugo a una sola carta però, jo aquí, urgentment junt amb vosaltres, he de ser algú, ciutadà de ple dret, simplement andreuenc.
Aquest conformisme que ara teniu i aquest gregarisme abúlic no és històricament el posat característic d'aquest poble. On és aquella gallardia, quan la nostra vila defensava el dret a la seva independència? (Període comprés entre el 1885 i el 1905, Decret d'agregació a Barcelona, 20 d'Abril de 1897) Ja sé que gravita sobre les nostres testes tot el pes d'un oceà, però.., cal ressuscitar i recuperar aquella vella actitud tan ferma si de veres, volem trepitjar fort pel món d’avui dia.
Els espanyols demanen Gibraltar (Tractat d'Utrech de l'any 1713) i els moros, Ceuta i Melilla. Lluís M. Xirinachs parla de recuperar els territoris irredempts d'Euzcadi i els Països Catalans i conseqüentment, sol•licita a les corts postfranquistes la revisió del Tractat dels Pirineus (1659) Situats ja en plena gran crisi econòmica i davant l’amenaça de suprimir el tram Ripoll-Puigcerdà en la xarxa general de ferrocarrils de l'estat (RENFE), un regidor independent presenta una peregrina moció i fa evident la conveniència de que la Cerdanya (Comarca partida en dos per la frontera administrativa del 1659) sigui administrada per les autoritats franceses (Estiu del 1984) les quals, tot sigui dit de passada, de segur, no seran mai tan gasives. com les espanyoles. A la que els interessats intenten el protagonisme, els absoluts resulten poc convincents. I a Sant Andreu que fem, és què no tenim nassos? Què no farem ara, pel nostre poble?
Jo que soc un emigrant, faig meva la filosofia d'en Francesc Pujols (citat per S. Dalí i J. Pla) Sinistra-Española-Autentica dixi, i la psicoestètica que no és la psicohistòria de l'Asímov (Tetralogia de les Fundacions), sinó una catalana i casolana ciència de l'art de la excel•lència, SABER DONAR LA IMATGE QUE ENS CONVÉ. Axioma altrament sempre recomanable, per a inspirar al nostre President Molt Honorable Sr. Jordi Pujol (no soc xinès, ans respectuós amb els tractaments, no quedaré per compliments) Si, ja ho sé senyor, us podria trobar pel carrer i no us reconeixeria de tant que sembleu un de nosaltres. Ja sé, ja sé, de la vostra companyonia assegurada "i això és bo", dieu, però... allà, a ponent, cal un altre captinença, allí heu de ser paradigma, allí no és tan sols que us calgui ser convincent, és menester que sigueu enlluernant i nosaltres també, a la que baixem a Barcelona, cal que ens espolsem l'acoquinament de sobre i el posat xaró i maimó del suburbi, cal en canvi, que agafem els fums i els aires segurs dels que ho tenen tot pagat, exultants i esponerosos amb el privilegi de ser de Sant Andreu.I si voleu una veritat sense embuts, us diré, fent valer el meu minúscul dret de contribuent a l'erari públic, que tant se me'n fot pagar els impostos a la Moncloa de Madrid o a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i posats a dir-la grossa, el que jo vull, és no eixir mai del meu poble i tenir aquí, ben a la vora, la pròpia administració revertint al meu clos, les escoles, la sanitat, el sometent, perquè no? fent tasques de policia si convé, etc.., tot dirigit i gestionat des de la Placa d'Orfila. Visca Sant Andreu lliure!, però... ciutadans d'aquesta república, la sobirania ha de dimanar de nosaltres, poble en assemblea, per tan, companys cal un altre tarannà, per favor, compreu, veneu, treballeu, cardeu i militeu a Sant Andreu. No oblidem mai que.... A SANT ANDREU CADASCÚ LO SEU!
Ho confesso, als anys 60 i escaic, no vaig ingressar al P.I.S.A.P.. (Partit Independentista de Sant Andreu de Palomar) Ni llavors pobre de mi, em va seduir per a res, la R.I.S.A. (República Independent de Sant Andreu), jo llavors, era foraster i encara no residia al barri, però, covades tan remotes i ignotes propostes i ja ben integrat, he estat un bon company de viatge, recordeu si més no, per a més inri, l'alterniva que vaig presentar a l'Associació de Veïns i al barri, (1976 Revista Itaca i Butlletins de l’època de la citada associació) I ja darrerament i servint-me del discurs d'en Macià, amb tot el respecte, està clar, (1983, Festa de Primavera en Els Transformadors) vaig declarar la independència d’aquest Poble, o tan sols fou la simple parida d’uns impresentables inqualificables de la Tertúlia literària L'Harmonia del Palomar? En tot cas, sempre quedaran els dubtes. Si ja ho sé, direu com sempre, - Ramon, que no ho saps?, el personal no està preparat, no es donen les condicions objectives - (Típic discurs tòpic de les pseudeavanguardes enganxades al sistema) però jo crec que cal insistir-hi, si més no, per a fer la única política possible, la lúdica. I no cal preocupar-se, qui ho recordarà més endavant? Ningú.
No fa gaire he llegit Contra las Patrias (últim pamflet d’aquest cerca-vides il•lustrat F, Sabater) i és ponent enllà, -Ai, ecs!-, lúcid i lícit. Aquí germans, ens mourem probablement en terreny relliscós però, no senyor, no ens té que fer por, extrapolar el seu contingut i el seu continent. Barcelona i Madrid són dues ciutats enfrontades, dos grups econòmics disputant-se un mercat, una el invent de l'altre, en un contrast per desgràcia, més aparent que real, finalment tot reduït a un matx entre culés i merengues. Insisteixo, cal defensar la terra i davant de tan estèril disjuntiva, feu-vos de la Unió Esportiva Sant Andreu (Club de Futbol local) així doncs, al menys no trairem les arrels. (És aquesta la terrestritat d’en Sisa?) Segur, animem-nos tots plegats i fem camí vers uns Països Catalans vertebrats en les seves diferents parts, cadascuna de les seves partícules més ínfimes, totes les pedres d'una gran construcció, la més bella i la més utòpica de totes les ciutats, busqueu-la si us plau, a la relació que dona l'Italo Calvino i per fi, acabarem el viatge. Somniem!
Moltes lectures se'n poden fer del text que llegiu, i doncs?, qualcuna defensa he de tenir, no fos cas que incorris en delicte de difusió del terrorisme anant pel món, ja ho veieu, com un ximple, com un Boadella més, Tranquils!, tampoc aquest senyor és sant de la meva devoció. Això sí, aquí sense teatre i sense públic us diré que... no sé, em sembla que hi ha un estrany determinisme en aquesta transició democràtica, fa olor de socarrim, s'ensuma un Harrí Seldon (Tetralogia de les Fundacions) que possiblement, no serà aquell que afirmava que ho tenia tot al sac, lligat i ben lligat però... què carai! se li assembla molt, i tal pareix que, tot se'ns quedi a casa un cop feta la bugada o serà potser, que la història es repeteix cíclicament?
Sóc andreuenc, Ich bin auch eine Berliner, Yo también soy un emigrante i malgrat els subtils murs de que suara us parlava, finalment m'hi decidit i he triat, he escollit la encantadora i petita Lulú i he deixat a Quico, el pogre (Còmics TV.) Sense complexes, premo el botó a les sobretaules del dissabte i sé que durant el eocè, el pla de Barcelona era un mar interior i sé també, que els romans, una colla d'anys després, feien la cacera de l'os a Badalona (és documentat, ho prometo)
Sóc andreuenc, Ich bin auch eine Berliner, Yo también soy un emigrante i malgrat els subtils murs de que suara us parlava, finalment m'hi decidit i he triat, he escollit la encantadora i petita Lulú i he deixat a Quico, el pogre (Còmics TV.) Sense complexes, premo el botó a les sobretaules del dissabte i sé que durant el eocè, el pla de Barcelona era un mar interior i sé també, que els romans, una colla d'anys després, feien la cacera de l'os a Badalona (és documentat, ho prometo)
Bona Festa Major!
Ramon, 1984 (Tertúlia literària de l’Harmonia de Palomar)
agrairé la teva crítica. Gràcies ! 
